Se’m fa pesat tornar a l’àmbit fúnebre del PP, pesat, trist i dolorós. En primer lloc, perquè a ningú li agrada la mort d’un fill; en segon lloc, pel terrible escenari en què la demolició del PP podria abocar-se; en tercer lloc, perquè ho estic anunciant des de l’any 2000; quart, per la niciesa dels necis que l’han produït; cinquè, pel monumental equívoc que van a dipositar en la papereta de Ciutadans. Per totes aquestes raons em veig obligat a lamentar la bestreta del que ens ve a sobre: un daltabaix del PP, en el qual em vaig jugar 30 anys de la meva vida; una crisi intensíssima en l’àmbit del centredreta espanyol amb un partit hegemònic, de partida de naixement poc clara, amb una ideologia inexistent, amb un enorme potencial que els vents a favor de la Història li confereixen, i amb una incògnita posicional i filosòfica, que portarà enormes desenganys i decepció en el vot catòlic que ara sospira per una formació dissimuladament laïcista. Per l’esquerra no abunda l’harmonia, ni menys encara el fonament perquè això es produeixi. El més semblant a això seria un frontpopulisme de ranci sabor històric amb traces de seqüeles dels anys 30 del passat segle. Què passarà a les eleccions municipals de 2019? Són possibles els paral·lelismes i els desenllaços de les de 1931, si guanyen les esquerres? ...
No hay comentarios:
Publicar un comentario