Via Eslovena

Vaig cobrir com a periodista, des de Ljubljana, el referèndum d’independència d’Eslovènia, el desembre del 1990. M’hi va sorprendre el clima polític: poques banderes i himnes, pocs arguments històrics o identitaris, i molts d'econòmics i socials, que es resumien en la idea “Hem de sortir de Iugoslàvia per poder entrar a Europa”. Molt lluny del que havia vist a Croàcia o a Sèrbia. La població eslovena, amb tradició europeista, que havia refugiat albanesos perseguits a Kosovo, se sentia exclosa de la Iugoslàvia que estava reformulant Milosevic, i havia votat en les eleccions els partits independentistes. Va votar massivament a favor de la independència en el referèndum, malgrat que els països europeus deien que mai no l’acceptarien. Qui no acceptava ni el referèndum ni el resultat era el govern iugoslau, que va enviar les tropes a evitar per la força la independència eslovena. Allà va començar una tragèdia i un horror que es van multiplicar per molt –en altres condicions– a Croàcia, Bòsnia i Kosovo. Però aquests efectes horribles no es poden atribuir a la via eslovena a la independència, sinó sobretot a la via iugoslava contra la independència, que és la que introdueix la violència en el conflicte. Una via morta que va provocar molta mort.